He escollit el nom d'aquesta obra de la Isabel-Clara Simó per titular l'article d'avui. La raó no ha estat, evidentment, cap paral·lelisme amb el fons de l'obra sinó que la frase expressa molt bé allò que he sentit aquesta tarda en la presentació de l'Informe Social 2013 de la Fundació Rafael Campalans: la realitat del nostre país la tenim al davant, és clarament manifesta, però si no la mirem cara a cara correm el risc de que passi desapercebuda mentre ens distraiem amb temes més eteris. I em temo que això és exactament el que ens està passant ara mateix.
L'Informe Social que hem presentat aquesta tarda retrata amb dades i detalls la demolició intencionada, ràpida i letal d'allò que alguns han estat anomenant ESTAT DE BENESTAR. I dic alguns, perquè realment al nostre país aquest estat no ha existit mai. Com a màxim ha estat un objectiu que hem estat perseguint, però al que mai hi hem arribat. I precisament quan més progressos fèiem, quan més a prop estàvem de l'objectiu, l'hem perdut i hem tornat greument enrere deixant pel camí els més febles de la societat, destruint les classes mitjanes, i convertint-nos en el país d'Europa on les desigualtats són més punyents.
L'Informe Social 2013 retrata una societat en ràpida decadència, on l'atur i la pobresa avancen perillosament i destrueixen ràpidament la cohesió social. On les retallades en serveis públics rematen la feina i perpetuen i agreugen les desigualtats. Un panorama on la pobresa i l'exclusió creixen pels efectes d'aquesta crisi que sembla no acabar mai i que, per alguns condemnats a quedar exclosos del sistema per les desigualtats, mai no arribarà a la seva fi. En resum, retrata una Catalunya que no és ja aquell oasi de pretesa prosperitat ni de desenvolupament superior, sinó la Catalunya real desigual, amb uns serveis públics en agonia permanent i amb pocs motius per sentir-se'n orgullosos aquells qui creuen en els valors de l'equitat i la solidaritat.
Pot semblar que aquest article és molt negatiu. Penso que és real. O no heu vist les necessitats dels recaptes d'aliments, els increments de les llistes d'atur, les persones que no reben prestacions o els increments de la pobresa que minen les classes mitjanes en general però especialment els segments més baixos?. És evident que aquest discurs no agradarà als que ens volen vendre el miratge d'una Catalunya pròspera, envejada i orgullosa de si mateixa. Ja ho sé. La finalitat de l'escrit no és defensar que el nostre país és superior a ningú, ans al contrari: els que ens expliquen que vivim en una nació pretesament superior a altres pobles d'Espanya, i a la mateixa alçada que els països més rics d'Europa, ignoren d'una manera culpable que Catalunya és, avui en dia, una comunitat desigual i empobrida que ha de mirar el seu interior abans de comparar-se amb d'altres.
Tenim més possibilitats que d'altres per sortir-nos-en, però no ho farem si no mirem la nostra realitat enlloc de fugir endavant, si no llegim documents com aquest Informe Social abans que seguir rutes d'incert destí. Hem de mirar com estem per veure el món amb humilitat, acceptant que potser no som ni tan bons ni tan envejats. Només així veurem clar el nostre futur: emprendre altra vegada el camí de l'estat del benestar procurant una societat més justa sense esmerçar esforços en carrers sense sortida.
Tal i com deia un dels ponents en la presentació de l'informe, les societats més desiguals del món són precisament aquelles que més fomenten l'orgull de formar-ne part. Us he de confessar que jo no sentiré aquest orgull mentre les dades de l'informe siguin reals, i reclamo que tots ens les mirem. Deixem de mirar el pal de la bandera i mirem el que tenim al voltant. És clar, és visible, és palpable. Està aquí i cal que lluitem per canviar aquesta realitat. D'aquesta lluita en depèn el futur dels nostres fills, i si l'abandonem haurem traït els nostres pares. La nostra generació no ha de ser jutjada en el futur com la culpable de permetre l'enfonsament de les esperances d'igualtat i cohesió social del nostre país. I l'única manera és ccntrar-nos en aquests problemes i lluitar-hi sense desviar la mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada