BARCELONA: LA BARRA LLIURE DE MAS

Comença a ser molt preocupant la lleugeresa amb la qual l'Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tira de la cartera de tots els ciutadans per pagar les despeses del seu col·lega Artur Mas. Des de fa dos anys la plaça de Sant Jaume ha deixat de tenir un govern a cada banda i ha passat a tenir-ne un de sol, la Generalitat, i un caixer automàtic, l'Ajuntament.

Aquesta vocació de submissió de Trias, que comença a semblar vassallatge a l'estil medieval, havia servit fins ara sobretot per pagar equipaments a la Ciutat, escoles i museus, la qual cosa tenia una certa justificació perquè al final els diners revertien en els propis ciutadans. La lletra petita, però, era força més desagradable, ja que el senyor Trias està pagant també 4 milions d'euros anuals al Circuit de Montmeló i també altres despeses poc justificables. Tot i així, i estant totalment en desacord amb aquesta política de prestamisme, algú ho podria trobar justificat. Suposo que aquest algú hauria de saber també que en aquests moments el deute de la Generalitat amb l'Ajuntament arriba als més de 240 milions d'euros (diu el PP que més de 300) i que l'Alcalde no ha subscrit cap conveni per cobrar-los quan la situació millori. O sigui, la Ciutat els ha regalat. I no és una quantitat petita: el recent acord de les inversions entre CiU i PP ha desbloquejat una quantitat similar. Dit d'una altra manera, l'Ajuntament de Trias ha regalat el pressupost d'inversions d'un any a la Generalitat i no espera que li retornin (o potser que li retornin als ciutadans?)

Però el que és més emprenyador de tot, i el que ha fet que redactés aquest article, ha estat la sensació de que ens hem convertit en la barra lliure de Mas. I què ha fet que ho pensés? Doncs les imatges d'ahir en la presentació dels fastos per a l'any de celebració del tricentenari de la derrota del 1714. 

Ens van explicar actes, conferències, inauguracions, però... no ens van dir qui ho pagaria. I aquí arriba la preocupació: tenim una Generalitat en fallida econòmica, i penso que seria moralment reprovable que es gastés els diners en aquestes celebracions quan no pot pagar els deutes ni tampoc serveis com la sanitat o l'educació. Llavors... qui ho pagarà? És fàcil d'endevinar mirant la foto de l'acte, amb un Trias totalment sotmès als desitjos de Mas. De fet, ja han començat: en les subvencions a les entitats barcelonines enguany es premiava treballar per al tricentenari. 

En fi, quan s'acabarà aquesta dinàmica? Vam començar pels equipaments i ara arribem a regalar els diners dels barcelonins per a celebracions. Barcelona aguanta econòmicament per una bona gestió heretada dels governs anteriors i per una càrrega impositiva alta. No és just que els diners dels barcelonins vagin a pagar els fastos d'altres administracions simplement perquè tenim un Alcalde sense iniciativa i sense capacitat de defensar la Ciutat davant d'un govern de la Generalitat que l'hi demana submissió i calers. Espero que els barcelonins se'n cansin aviat perquè dubto que la Ciutat pugui aguantar aquesta dinàmica gaire temps sense entrar en fallida. On és aquella Barcelona lluitadora i amb orgull de ciutat? On ens està portant Trias? S'ha d'acabar el vassallatge de Trias, s'ha d'acabar la barra lliure.

ELS CATALANS I LA SIMPLIFICACIÓ

La simplificació dels conceptes i les idees té avantatges i també inconvenients. Si bé és un recurs per fer-se entendre fàcilment i donar arguments clars i contundents, acostuma a portar emparellat un empobriment dels matisos i de la riquesa argumental. Simplificar dóna molta força als qui volen negar l'existència de divergències, a tots aquells qui volen silenciar la pluralitat i les minories. En resum, ajuda aquells qui volen mostrar-se com a únics representants d'un pensament pur i poc contestat. 

I explico això perquè una i altra vegada sentim tertulians i gurús polítics que s'atorguen la representació monolítica dels catalans. Així doncs, només sentim dir "els catalans volem la independència", "els catalans estem pel dret a decidir", "los catalanes son españoles", "los catalanes son insolidarios", "els espanyols no ens volen", i tantes i tantes frases tan simples com ximples que només són simplificacions manipulades d'una realitat molt més diversa del que alguns voldrien. 

No sé si els partidaris del dret a decidir som majoria, com tampoc no sé si ho són els partidaris de la independència. Tampoc no sé si hi ha més catalans o menys que se sentin només espanyols, etc, etc. Del que si estic completament segur, completament, és de que cap opció no és unànime, i que entre els set milions i mig de catalans i catalanes hi ha minories o majories discrepants amb qualsevol d'aquests arguments. 

Així doncs, l'expressió "ELS CATALANS" utilitzada en els termes que es fan servir actualment per parlar de Catalunya és francament desafortunada, i hauríem de començar ja a trencar definitivament amb ella. Els catalans i les catalanes som TOTS/ES aquells/es qui ens sentim d'aquesta terra, aquells que hi vivim i l'estimem, independentment de com volem conviure amb la resta d'Espanya. Crec que podem parlar dels catalans en general quan parlem de temes que tots i cadascun de nosaltres compartim. Podem parlar d'ELS CATALANS quan parlem de la por a l'atur, dels problemes de la crisi, de la incertesa per la salut, del futur de les pensions, del futur dels nostres fills. N'estic ben segur de que tots compartim la incertesa per aquests temes. 

Però no vull que a mi m'incloguin en "ELS CATALANS" quan parlin de coses en les quals no hi ha unanimitat ni consens. No vull que m'utilitzin ni els uns ni els altres, no vull entrar en un conjunt al qual li posin una etiqueta i no vull que per estar en aquest conjunt em posin l'etiqueta a mi. No ens hem de deixar. És el moment d'aixecar la veu contra les simplificacions. No volem més manipulacions. 

Els catalans no som un producte uniforme que es pot utilitzar a gust de qui sigui. Demano als senyors Junqueras, Mas, Rajoy, que comencin a parlar d'"ELS CATALANS QUE REPRESENTO". Potser així quedarà tot més clar i començarem a entendre com de complex és el nostre país i com per avançar haurem d'entendre que cal posar-se d'acord. Només reconeixent la diversitat el nostre país tirarà endavant.

Josep Moratalla, testimoni del 14 d'abril

TOT PER AL POBLE, PERÒ SENSE EL POBLE

La frase amb que he decidit titular aquest article em va venir a la ment ahir a la tarda mentre debatia amb el Regidor de Sant Andreu en el Plenari del Districte. Li acabava de preguntar sobre les informacions que ens arriben de que canvien l'estructura administrativa de proximitat unificant les direccions de Serveis Personals i de Territori. Sembla ser (i dic sembla ser perquè el Regidor va defugir qualsevol explicació al respecte dient en un missatge a Twitter que "se n'havia oblidat"), que els tècnics de barri seran "recentralitzats" i deixaran d'estar als seus barris la major part del temps, i també sembla ser que això es posarà en marxa el proper 2 d'abril.

Aquest canvi organitzatiu fa recular el Districte uns quants anys, al punt en el que no hi havia tècnics de proximitat atents al manteniment d'un barri, les entitats, les persones, i que a més en tinguessin una visió integral de territori. Quan es va crear la figura del tècnic de barri es va fer amb la idea d'acostar l'administració als ciutadans, de fer-la sensible a les diferències entre uns barris i d'altres, de respondre a la diversitat de la nostra Ciutat, en la que qualsevol barri té més població que molts pobles i ciutats de Catalunya. Era una volta de rosca més en el model social de Barcelona, aquell model de qualitat en l'espai urbà, de proximitat de l'administració. Un model progressista que intentava ser copiat per les ciutats més avançades del món.

I qui s'hi va oposar? Convergència i Unió, amb el senyor Trias al capdavant. Van acusar els tècnics de barri (funcionaris, als que han après a valorar després però davant dels quals encara no hem sentit cap disculpa) de ser comissaris polítics. Es van negar a que cada barri tingués un funcionari vetllant pels serveis de qualitat, per les persones, i que fos un interlocutor únic amb les entitats. No volien una Ciutat pròxima al ciutadà, demostrant que tenien la manera de fer i pensar de les opcions polítiques més conservadores. Allunyar-se de la gent per manar sense que les persones protestin. De lluny no es veuen els petits problemes, no se senten els crits de les protestes. Aquesta és la idea.

Doncs bé, han trigat dos anys. Els tècnics han esdevingut referents territorials, i ara li treuen la raó de ser a la seva figura:Els allunyen dels barris. Trenquen el model de proximitat per la porta del darrere, sense avisar-ho, sense informar, sense anunciar-ho. Sense discussió ni participació. Si algú vol parlar amb el seu tècnic de barri, que no el busqui al centre cívic o casal de barri més pròxim, que vagi al Districte, a Sant Andreu.

Però la recentralització no acaba aquí. Ja sabeu pel meu bloc de notícies de Congrés-Indians que porten dos anys buidant de contingut els plenaris dels districtes frenant el debat proper als ciutadans i les preses de decisió pròximes. Doncs encara en volen fer una altra que afecta a la informació que reben els barcelonins:

No s'ha de separar tot l'anterior d'un problema que ha passat més desapercebut: la reducció del 50% en el pressupost de Barcelona Televisió als Districtes. Amb aquesta retallada, els deixen sense mitjans per conèixer les petites històries dels ciutadans, els petits problemes, les batalletes i les victòries de la gent. Aquelles històries que només poden ser vistes en una televisió municipal perquè aquesta ha de ser una de les seves missions principals. Tampoc no podran informar de les actuacions dels districtes, del que passa al voltant dels veïns. Ens porten a una visió uniforme i centralista de la Ciutat de Barcelona. A mi aquesta deriva m'entristeix enormement perquè crec en la política de proximitat, en la que resol els problemes quotidians, que actua en el dia a dia més proper. 

Tinc la sensació que aquell model Barcelona, enveja de propis i estranys, l'estan convertint en la Marca Barcelona freda, llunyana, buida d'ànima, mercantil. De ser un model a imitar ens estem convertint en una marca per comprar. Senyor Trias, aquest no és el camí. 

EL LLAÇ AL COLL

Reflexionant sobre els impagaments que estan patint les farmàcies, que se suma als que pateixen els hospitals concertats i les entitats del tercer sector, he pensat que podria ser interessant descriure la situació actual amb un símil prou clar:

No teniu la sensació de que han col•locat un nus corredor al voltant del coll de la ciutadania, que es va estrenyent a poc a poc i que l’afluixen quan veuen que estan a punt de provocar l’asfíxia definitiva? Doncs en la meva opinió, la corda ens l’han posada els qui ens han abocat al conflicte frontal contra l’Estat, i aquest l’estreny i el deixa anar buscant un ofegament controlat que ens mantingui espantats sota una amenaça permanent.  M’explico:

El desafiament sobiranista ha estat tensant la corda de les relacions Catalunya-Estat durant el darrer any. El President Mas ha trencat qualsevol via de diàleg entre els dos governs, i a poc a poc ha anat incrementant la tensió per tapar les seves mancances com a governant, on lidera un govern ineficaç i totalment paralitzat. Però la corda no estava ben bé al coll dels catalans i les catalanes, fins ara a CiU li havia anat molt bé políticament el mantenir tensa aquesta corda d’una manera calculada, sempre sense trencar-la i amb una certa ambigüitat. Qui l’ha posada, doncs al nostre coll?

No en tingueu ni el més mínim dubte: el ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro. Paladí de la lluita antisobiranista, el nou Cid Campeador (o hauria de dir Vito Corleone?) i, al meu entendre, un anticatalà de soca-rel. Aquest individu (no trobo una paraula més positiva) no ha dubtat en utilitzar les tàctiques més brutes de la màfia i ha decidit utilitzar el poble català com a ostatge en la seva particular croada contra el sobiranisme. Ell ha decidit que qualsevol estrebada sobre la corda de les relacions Catalunya-espanya es convertiria automàticament en un ofec a la soferta ciutadania. Ell ha posat el llaç de la corda al nostre coll. I en dosifica la pressió per mitjà del Fons de Liquiditat Autonòmica (el cèlebre FLA). Els diners no arriben, el conflicte es fa més profund, la Generalitat no pot pagar els serveis... i quan la situació està a punt d’explotar, afluixa una miqueta el llaç. Que l’ostatge respiri però no massa. Simplement pervers...

En fi, Mas posa la corda i l’estira cap a una banda, i Montoro per fer xantatge posa el nus al nostre coll per amenaçar Mas. És una bogeria. Els ciutadans al mig, en plena crisi, patint retallades de sou, de serveis, atur, minves en les pensions, copagaments... i veient amb perplexitat i una certa resignació que ni un govern ni l’altre estan disposats a treure el llaç i deixar-nos respirar. Fins quan aguantarem? Ho justifica tot la independència? Ho justifica tot la unitat d’Espanya? Algú se’n recorda de la gent? Perquè no deixen de tensar cordes els uns i els altres i es dediquen a col•laborar per sortir d’aquesta maleïda crisi? I quan l’haguem passat, ja parlarem llavors amb serenitat de quin futur tenen les relacions entre Catalunya i Espanya. 

Ara no són moments de sectarismes, la gent demana solucions i no piròmans. Ja sé que molts pensen que Mas fa bé d'estirar cap a la independència perquè no veuen sortida, i també que molts el recolze en aquest tema per l'actitud xulesca del govern espanyol. També hi ha molts que recolzen precisament aquesta darrera. Al final els uns i els altres hauran d'entendre que aquells en qui estan dipositant la seva confiança només busquen distreure'ls dels problemes reals i amagar que són incapaços de trobar-los solució als seus problemes. Ara més que mai cal tornar al tradicional seny català. Espero que amb aquest article hi hagi pogut posar el meu granet de sorra al respecte.

UNA JUGADA BEN PENSADA

Ara que ja fa gairebé una setmana de la votació al Congrés dels Diputats de la resolució sobre el Dret a Decidir en la que el PSC va votar per primera vegada de manera diferent al PSOE, i quan ja s'ha dit gairebé de tot al respecte, he pensat que també podia dir la meva i exercir el dret d'encertar-la o patinar segons el punt de vista del lector. Espero encertar-la.

A veure, en primer lloc m'agradaria expressar el meu suport complet a la decisió que va prendre la direcció del PSC. La van encertar. Aquesta setmana he rebut moltes felicitacions de persones que sempre havien cregut en el nostre partit però que s'havien anat allunyant per la percepció continuada de que el PSC havia perdut la seva personalitat pròpia. Gairebé segur no els hem recuperat, però aquesta gent de cop i volta s'han col·locat en un punt de partida diferent que, si som coherents i seguim en la línia iniciada, potser els faci tornar. I amb això no vull dir que es repeteixi la votació diferenciada de PSC i PSOE. Només vull dir que comencem a caminar pel camí de la coherència i de fer allò a què ens hem compromès. Si això coincideix amb el PSOE (ho farà en el 95% dels temes), votem junts. I quan no coincideixi, llavors haurem de ser lleials als compromisos que haguem adquirit.

I aquest tema es farà cada vegada més important. No oblidem que la resolució portada al Congrés per Ciu només era una trampa posada al PSC. Tenien la seguretat de que ens contradiríem i votaríem No a una proposta (al meu entendre buida de contingut i per tant sense conseqüències reals) sobre el dret a decidir. I vet aquí que el PSC no va caure en la trampa. Sorprenent a propis i estranys. Quin fart de riure. Ara la mateixa resolució, en una maniobra mestra, se la trobaran al Parlament de Catalunya els mateixos que fa un parell de setmanes trobaven indissociables el dret a decidir i la sobirania. Ara què votaran? Es contradiran? Penso que, encara que no ho reconegui ningú, van anar per llana i han sortit esquilats. I mentrestant, el PSC s'ha redimit davant una part del catalanisme polític gràcies a una resolució buida. Quina paradoxa.

I com ho ha vist el PSOE? Sembla que en general no ho han acabat d'entendre. Molts han cregut que el PSC s'havia begut l'enteniment i havia caigut en una trampa sobiranista, convertint-se en una eina del nacionalisme. Quina anàlisi més superficial!. El PSC no és nacionalista ni molt menys independentista. I això no mereix cap mena de discussió. És així simplement. Penso que els nostres amics (germans?) del PSOE, evidentment només els que no ho han entès, hauran de fer-se'n conscients de que l'única opció intel·ligent en aquests moments a Catalunya és el camí que hem agafat en el PSC. Situar-nos en el NO a tot ens allunya de la societat catalana, que considera com un dret democràtic el poder ser consultada. Nosaltres som demòcrates, i com a tals no podem dir no a que la gent expressi la seva voluntat. No podem tenir por del que la gent decideixi. Hem de consultar i intentar convèncer de que l'opció assenyada és la nostra. NO VÈNCER: CONVÈNCER. Situar-nos en un No a la consulta ens col·loca entre Ciutadans i el PP, en una posició irracional de no voler saber, de no deixar opinar. La postura de l'immobilisme total. I aquí no hi pot estar el PSC.

El PSOE ha d'entendre també que les postures inflexibles no tenen lloc en democràcia, i que en una societat que corre el risc de fractura no formen part de la solució sinó del problema. Si no hi ha una opció política sensata, que no doni res per tancat sinó que cregui que es pot trobar un camí assenyat, estarem deixant el país en mans de dos bàndols irreconciliables, trencat entre els independentistes i els unionistes. Ocupar aquest espai central ÚTIL per a la ciutadania obliga el PSC a tenir cintura política, a tenir un ampli grau d'autonomia que li permeti ajustar l'estratègia des d'un punt de vista pròxim i català. El PSOE ha d'entendre que el PSC s'ha de moure amb aquesta autonomia que el pot portar en molts casos a dissentir d'ell.

En el moment en que entenguin això veuran que ells també tenen una tasca a fer: proposar un model d'estat federal amb contingut, atractiu per als catalans, que el PSC pugui oferir sense complexos com a alternativa viable i compartida a la independència. Tots tenim el nostre paper, i la comprensió de quin és el de cadascú pot fer que el PSOE sigui la solució a Espanya i el PSC a Catalunya. A mi m'agradaria arribar a la cèlebre consulta amb una alternativa federal a la independència, i no amb la pregunta "vols seguir igual o ser independent?". Ni immobilisme ni aventures incertes.Per això crec que el PSC s'ha de fer entendre pel PSOE, i que el PSOE ha d'entendre que ha de proposar una reforma de l'estat. Cal seguir junts (també per altres motius) per vertebrar un missatge de futur. Catalunya i Espanya ens necessiten i crec que en la votació de la setmana passada vam començar a recórrer aquest camí.

OBLIDATS DE LA CRISI

Penseu per un moment en quins col·lectius us venen al cap quan parlem de l'actual crisi. Ràpidament pensareu en aquells qui es van quedar sense feina fa més de dos anys, dels quals molts estan patint el drama del desnonament. Continueu l'exercici, i pensareu en els joves en atur, que trigaran molt de temps a poder tirar endavant un projecte de vida propi, que no podran fer valdre la gran inversió en educació que han fet les generacions anteriors. I si seguiu pensant, arribareu a les persones amb dependència que es quedaran sense ajuts, els malalts que veuen perillar la sanitat pública, els jubilats que a la sanitat afegeixen la carestia de les pensions, els treballadors del sector públic, etc, etc. Però darrerament hi ha un col·lectiu que ha deixat d'ocupar (si és que ho ha fet alguna vegada) els titulars dels diaris i les televisions: aquells qui s'estan quedant en atur amb 45 anys o més. He posat la ratlla en 45, però aquest llindar va baixant de manera preocupant.

Aquest col·lectiu està format per persones que ja tenen una carrera professional, que han estat treballant durant anys i tirant endavant un projecte vital que ja tenien en marxa i que ara veuen descarrilar. Efectivament, són persones que per la seva edat tenen fills en edat encara escolar, als quals fa uns mesos prevèien poder donar una educació de qualitat i uns estudis que els permetrien al seu torn tenir una vida plena. Persones que probablement tenen una hipoteca cara perquè quan van poder comprar una vivenda ja estàvem en ple boom immobiliari, i el més preocupant, persones que difícilment podran tornar a incorporar-se al mercat laboral. Als 45, 50 o 55 anys. Amb molts anys per davant fins la jubilació. Un llarg camí per recórrer, massa llarg per estar sense una feina que permeti cotitzar de cara a la pensió.

Per la seva trajectòria els és difícil reconvertir-se, ja que tenen una carrera professional que els ha especialitzat i per tant els ha tancat en un sector determinat. Persones a les quals se'ls ofereixen feines sovint molt pitjor remunerades que les que tenien o més precàries, que coneixen quin és el valor real de la seva feina i que es veuen infravalorades. Treballadors que veuen esfumar-se immediatament el valor de la seva experiència. Allò que té un treballador, la seva mà d'obra i el seu coneixement, de sobte queda totalment buit de valor. 

És un col·lectiu deprimit, desil·lusionat, que han vist truncats els seus somnis i allò perquè treballaven i lluitaven. Persones que han patit la crisi en el pitjor moment de la seva vida, amb fills al seu càrrec i despeses importants en vivenda. Que de cop i volta es veuen caminant al llindar d'un abisme que els obliga a reconvertir-se completament o a caure. Que anaven millorant i de cop corren el risc de perdreu tot. Que han perdut tota esperança de seguretat i pateixen per no perdre el que els queda.

Ja sé que amb aquest article m'allunyo una mica del discurs oficial, que la gran preocupació del nostre país és el gran percentatge d'atur juvenil. Entenc que això és cert, que acceptar que les noves generacions no poden incorporar-se al mercat laboral és l'acceptació del nostre fracàs col·lectiu, que haurem perdut tota la inversió que hem fet en educació, i que estarem obligant a que la següent generació ja no pugui tenir aquests estudis, perdent el futur com a país. Tot això és així, ho sé, però permeteu-me que expressi el meu recolzament a aquests aturats de més de 45, perquè per la meva edat em veig proper a ells i empatitzo amb aquests problemes que realment avui fan molta por. A més els veig caure l'un darrera l'altre en el meu entorn més immediat. Aquesta tarda n'he conegut a un, el que m'ha fet pensar en aquest post, però entre els meus amics en compto com a mínim tres més, tots amb 44 i 45 anys. Porten ja més de dos anys en atur i ningú no els vol agafar perquè "són massa grans" (amb 45 anys!!!!). Tots ells tenen fills i hipoteca, i viuen l'angoixa del "i si no torno a treballar?". Espanta.

RASCADA, FERIDA, FRACTURA?

Parteixo d'un fet: sempre havíem estat convençuts de que el PSC ocupava un espai central en la societat catalana. Compte, no vull dir que fos un partit "de centre" ideològicament parlant, sinó d'ocupar un espai majoritari i de consens amb una tasca molt important: mantenir la cohesió social al nostre país i evitar la divisió en dues comunitats separades. A la vista del que està passant en aquests moments, n'estic absolutament segur de que això és així. Probablement mai no ho havia vist tan clar com fins ara.

Fixeu-vos: el resultat (intencionat o no) de la forta tensió nacionalista-independentista a Catalunya ha estat fracturar la societat entre els que volen la independència i els que no la volen. En l'imaginari pro-independència, els que no la volen són mals catalans, titelles del poder central i titllats d'espanyols d'una manera despectiva. En la banda oposada, els qui volen exercir el dret a decidir són catalans tancats, antiespanyols i insolidaris amb la resta d'Espanya.

I a on és el PSC? Doncs ho tinc molt clar: al mig. Ni a un lloc ni a l'altre, i a tots dos alhora. Nosaltres creiem en el dret a decidir perquè creiem en la democràcia, però no som sobiranistes perquè creiem que les coses s'han de pactar amb aquells qui resultarien afectats per la nostra separació. Creiem que ser bon català és compatible amb ser espanyol, i que cadascú ho pot sentir com vulgui des del respecte i evitant les posicions "anti". I pensem també que el "problema català" només és un problema de valentia política i respecte, que es pot resoldre de manera satisfactòria tant per a Catalunya com per a Espanya agafant el toro per les banyes i reformant la Constitució amb l'objectiu d'arribar a un estat Federal.

La diferència entre nosaltres i tots els altres és que no som "anti" res, i que tenim una solució per al problema de l'autogovern. Una solució difícil, si, però... no és més difícil encara la via secessionista?

Aquí ve el problema: l'estratègia del bloc sobiranista ha estat fracturar la societat per comprovar quina força tenen. I a Catalunya aquesta fractura és si fa no fa, de la meitat de la població en cada banda. Pel centre. El tradicionals seny, la proverbial prudència i la coneguda tolerància de la manera de ser dels catalans els ha situat sempre en posicions més moderades, ni aventures independentistes ni seguir igual. I aquest és el terreny a on es mou el PSC per la seva condició de partit central. Per això la fractura ens ha afectat tant com a partit. Evidentment no correran perill ni els immobilistes i centralistes del PP, ni tampoc els independentistes d'ERC, perquè no es mouen en  aquest espai central.

Qui corre el risc de trencar-se? Doncs el PSC i CiU. Si, si, també CiU. Perquè CiU també es mou en l'espai central de la política catalana. Per això han aparegut les tensions entre Convergència i Unió, les quals ja veurem com es resoldran. És clar que CDC vol que vagin a postures sobiranistes i UDC no. La tàctica de fracturar la societat possiblement també trenqui la coalició governant a mesura que la tensió vagi augmentant.

Dit això, l'única força política que no és una coalició separable de partits i que pot ser la sutura que eviti la fractura social, és el PSC. Per això l'estratègia de tots els mitjans de comunicació sobiranistes o afins al govern és aprofundir en les divergències internes del partit. L'objectiu és trencar el PSC per evitar que pugui tirar endavant propostes creïbles (l'estat federal) que siguin un vertader obstacle a la secessió pel camí del consens. Si no fos així, no s'entendria l'acarnissament del "tots contra el mateix" que estem vivint. Pels mitjans de comunicació, en aquest moment a Catalunya hi ha dos esports: el tir contra el polític en general i el tir contra el PSC. El raonament és fàcil: si el PSC pot ser la sutura, tallem-la.

I davant d'aquestes tensions què podem fer? Mantenir la unitat. Entendre que tenim un projecte en comú i que la societat catalana ens torna a necessitar més que mai. Hem d'evitar fer el joc als que ens volen trencar. Hem de demostrar que podem dissentir a dintre de casa, però hem d'evitar exposar les nostres vergonyes al Twitter i altres xarxes socials. Cal deixar de tirar-se els plats pel cap. Acceptar les ofertes d'acord dels companys, buscar solucions de consens. Recordar que moltes de les nostres divergències són purament tàctiques o instrumentals. Ser conscients de que tots els militants som socialistes, catalanistes i federalistes. Manifestar que tenim tots els mateixos objectius encara que no estiguem del tot d'acord en el camí per arribar-hi. La nostra vocació és de servei a la societat, i ara és l'hora de la veritat.

EL MANUAL DEL MANIPULADOR

Una veritat a mitges pot ser una gran mentida. I quan la informació es retalla per donar una idea falsa de la realitat, estem entrant en el terreny de la manipulació.

I dic això perquè ahir llegia amb certa indignació al diari El País unes declaracions de la Regidora de l'Ajuntament Maite Fandos en les que afirmava que les dades de desigualtat creixent en la Ciutat de Barcelona són una herència dels governs de PSC i ICV. Per desgràcia, una anàlisi tan superficial de les dades no és més que un "jo no he estat", excusa freqüent en els governs de CiU a la Generalitat i l'Ajuntament. Penso que el tema mereix afegir-hi la part d'informació que la Senyora Fandos va preferir oblidar quan parlava de les xifres.

Primer de tot cal fixar-se en que les informacions de l'estudi reflecteixen sobretot una tendència greu que afecta a Espanya en particular: som el país d'Europa en que les desigualtats han crescut més en els darrers anys, i Barcelona no és una torre de marbre allunyada d'aquesta problemàtica, sinó un reflex nítid del que està passant. O és que l'enriquiment exagerat de les classes altes no ha passat aquí? O l'impacte de l'atur i l'empobriment de les classes mitjanes i baixes? 

Aquest argument em porta a fer la pregunta: Els governs de PSC i ICV van fer alguna cosa per amortir els efectes d'aquest desastre social? Una resposta negativa, com insinua la senyora Fandos és d'una desmemòria culpable que cal aclarir:

Ningú no pot negar que un Ajuntament ha de vetllar per compensar les desigualtats en els seus àmbits de competència. I en aquest sentit s'ha treballat molt i s'han invertit molts esforços. O no són polítiques anti desigualtat la promoció de les escoles bressol públiques a preus assequibles? O l'apropament de la cultura als ciutadans amb l'extensió de les biblioteques? O la construcció d'equipaments per millorar la socialització de les persones? I la descentralització i pensar en escala de barri per dotar els ciutadans de tota Barcelona de serveis dignes i de qualitat? O la dignificació i millora de l'espai públic? I ser els únics que construien habitatge públic a Catalunya?Tampoc no és una lluita contra la desigualtat el manteniment d'uns serveis socials modèlics? I el suport a la cohesió social per la promoció de les entitats? i el fer una ciutat adaptada a la discapacitat? O el manteniment d'una Agència de Salut Pública de referència a tot Europa, els plans d'ocupació de Barcelona Activa, l'impuls dels nous sectors d'activitat per crear ocupació de qualitat, i tantes i tantes coses que aquí no hi caben... Els governs de Barcelona de PSC amb ICV van treballar per la DIGNITAT de la gent, per la QUALITAT de l'entorn, per la IGUALTAT d'oportunitats en l'educació i la cultura, per la COHESIÓ SOCIAL. Mireu enrere, valoreu i veureu que va ser així, diguin el que diguin els que governen ara. I quan parlin d'herència, que parlin també d'aquesta. A veure com la gestionen. L'esquerra segueix sent esquerra a Barcelona, i la dreta (ells) segueix sent la dreta. No ho oblideu mai.

Les paraules de la senyora Fandos haurien d'indignar a qualsevol ciutadà amb SENSIBILITAT social i MEMÒRIA. No resisteixen cap mena d'anàlisi seriosa. Cal veure com entomaran el problema de les desigualtats en aquesta legislatura. De moment, la millora de l'espai públic ha estat apartada, els plans d'ocupació ja no existeixen, els equipaments oblidats, la millora urbanística desapareguda, la descentralització administrativa comença a recular, l'habitatge públic ha deixat de planificar-se... Ja veurem si amb els seus aires no faran més que empitjorar l'efecte de les desigualtats.

EL NEGOCI D'EN ROBERTO I LES CABRES

Ho confesso: de vegades no entenc res de res. Amb els meus simples (que no ximples) coneixements sobre economia no soc capaç d'acceptar que algú es vagi a vendre un negoci quan comenci a donar beneficis, i més encara quan aquest benefici el donaria una empresa pública en un entorn en el que qualsevol entrada d'ingressos estable seria aigua de maig per a les administracions. I em refereixo concretament a la moratòria anunciada pel govern del Sr Trias en la intenció de privatitzar el Parc d'Atraccions del Tibidabo.

A veure si som capaços de simplificar el que ens diuen: no el privatitzen perquè encara no guanya diners i per tant no és prou atractiu per a cap inversor. Guaita! quines coses hem de sentir i ningú no hi reacciona:

L'equip de Trias accepta que B:SM, una empresa pública, pot conduir el parc a una situació de benefici econòmic. O sigui, que una empresa pública pot gestionar bé allò que se li encarregui i treure-li rendiment allà on sigui possible. Llavors, perquè hem de privatitzar-ne la gestió? 

La resposta és simple i molt clara: si B:SM guanya diners, aquests van a parar a l'Ajuntament de Barcelona de manera indirecta, ja sigui a base de capacitat per fer noves inversions o per les moltes vies que proporciona el fet de que els diners els guanyi una entitat pública. Si B:SM guanya diners, els guanya el milió i mig dels ciutadans. En canvi, amb la privatització de la gestió, aquest benefici es concentra en poques mans, les dels inversors de l'empresa encarregada. És com si enlloc de donar un euro a cada barceloní (o que hagi de pagar un euro menys d'impostos), els ajuntéssim tots i li donéssim el milió i mig d'euros a tres, quatre o cinc. Evidentment és molt més sucós per a ells, però molt negatiu per a la Ciutat.

Diuen per justificar-se que un Ajuntament no ha de gestionar un parc d'atraccions. Ah, no? A on ho diu, això? La Generalitat gestiona les pistes d'esquí que són deficitàries i aquí ningú no obre la boca. Podríem dir que hi ha un benefici social i territorial en això, no? Doncs a Barcelona passa exactament igual, el superàvit d'una empresa municipal pot ser utilitzat per alleugerir la càrrega als ciutadans de Barcelona. O per compensar el dèficit d'altres serveis de l'Ajuntament. I aquests diners han d'anar a les mans de quatre?

També s'excusen dient que les empreses públiques són ineficients. Vaja, quina manera d'entrar en contradicció! Si resulta que B:SM és de l'Ajuntament i és capaç de dur el Tibidabo a proporcionar beneficis! Visca la ineficiència!. I més encara, és molt fàcil enganyar la gent dient que l'empresa pública és sempre deficitària. De fet és un argument trampós: Si quan té beneficis és venuda, l'Ajuntament només es queda en propietat les que perden diners. Una mica pervers, això. A mi em sembla simplement que la paraula PÚBLIC li fa sortir una urticària a molts neoliberals de CiU.

Un altre argument curiós és el de que amb la privatització l'Ajuntament es dedicaria només a cobrar un cànon. A veure, no enganyem. Si la gestió dóna un superàvit inferior al cànon, l'empresa el renegociarà a la baixa per no fer fallida i seguir donant beneficis als accionistes. Mai no perdrà diners, per tant qui els perdrà? I si els beneficis són superiors al cànon, perquè punyetes la Ciutat ha de renunciar a aquests ingressos extres???? Simplement per una ideologia anti-públic?

I finalment, ara que ja us he confessat la meva ignorància absoluta amb arguments que fàcilment seran desmuntats (o no) per qualsevol gurú neoliberal del primer curs d'un màster d'ESADE, acabo dient que trobo absolutament indecent, immoral i poca-vergonya que quan una empresa té dèficit l'haguem de pagar entre tots, i quan tingui beneficis se'ls reparteixin entre quatre. SOCIALITZAR LES PÈRDUES I PRIVATITZAR ELS BENEFICIS. Aquesta és la Barcelona de Trias. Cada vegada més indignant.

ANY NOU: SE'NS GIRA FEINA

Ja hi som, hem arribat al 2013. Uns dies de festa, família i amics, i ja estem preparats i amb energies renovades per encarar aquest any amb ganes de lluita per revertir tot allò que ens han estat fent perdre durant els dos darrers anys. Ara és el moment de fixar-se els objectius pels propers dotze mesos, i en aquest curt article us vull explicar quins crec que seran els que, si voleu, podrem compartir.

Començarem per intentar combatre les mentides amb les que ens intenten convèncer de que el darrer quart del segle XX va ser una il·lusió: hem de trobar les paraules per explicar que ens menteixen quan volen fer-nos creure que la societat no pot ser més justa, que la salut no pot arribar a tothom perquè no ens ho podem permetre, que l'educació universal és massa cara. Hem de desemmascarar tots aquells que ens amaguen que els treballadors paguen més impostos que els rics, que no diuen que els diners que manquen estan en el frau fiscal i el bon tractament a les grans fortunes.

Lluitarem contra aquells qui volen escatimar en el dret a la salut. Tindrem molta feina a demostrar que el nostre sistema sanitari té els millors resultats sent el més barat d'Europa. Haurem de posar en evidència els qui donen per feta la necessitat d'un sistema amb més gestió privada, aquells qui volen amagar que al darrera d'això hi ha una desviació del benefici econòmic cap a les butxaques dels inversors i no cap el propi sistema de salut. Haurem de treballar per convèncer els ciutadans que els qui retallen en salut en realitat només retallen als qui tenen pocs recursos econòmics, i que el resultat final serà una vida més curta i pitjor per a la gent humil en contrast amb la longevitat dels que tinguin diners. Aquesta lluita serà difícil, però haurem d'aconseguir aliats entre els afectats: usuaris, pensionistes i treballadors. Aquest serà un dels reptes més importants, trobar camíns i objectius comuns entre aquests col·lectius per defensar el sistema de salut.

I l'educació? Mireu, per la meva professió em dedico al sector sanitari, i desenvolupo gran part de la meva tasca política en aquest sector. Però per damunt de la salut (i sento que potser em llenço pedres sobre la meva pròpia teulada), el gran atac a les classes populars es dóna en l'educació. Aquest és el principal camp de batalla. Perquè? Doncs si bé la desigualtat en salut afecta a la persona com a individu, retallant-li l'esperança de vida o la seva qualitat per raons econòmiques, la desigualtat en educació afecta a l'individu i també a les futures generacions. Retallar en educació perpetua la desigualtat: qui no té recursos no pot tenir bona educació, per tant no generarà recursos perquè els seus fills la tinguin, i així... Inquietant. No ho podem permetre. Els governs de Catalunya i Espanya es barallen per un tema important, la llengua, però coincideixen en el més important: tant els uns com els altres estan asfixiant l'escola pública i complicant l'accés als estudis superiors. Caldrà lluitar molt dur per canviar aquesta tendència, però en l'educació ens juguem el futur com a societat, la justícia social i la igualtat d'oportunitats.

En resum, se'ns gira feina. Ara no podem defallir. Hem d'evitar que ens distreguin, que ens facin mirar a una altra banda mentre ataquen frontalment a les classes populars. Són temps difícils, amb grans reptes. Però els grans reptes requereixen grans lluitadors, polítics a l'alçada i complicitats amb la societat. A grans problemes, grans solucions.

UNA CRUÏLLA? NO, UN CARRERÓ SENSE SORTIDA

Em preguntava quina expressió definiria millor la situació del nostre país, Catalunya, en aquests moments d'incògnites polítiques, embolics, pactes i sobretot d'una crisi galopant que està fent trontollar totes aquelles seguretats en les que havíem estat vivint i que confiàvem serien poc menys que eternes. 

Si, aquests dies he estat sentint opinadors professionals que van des dels més recalcitrants partidaris de l'estat monolític esclafador de la diferència, que han vist en el resultat de les eleccions del 25-N la gran derrota del nacionalisme-independentisme català, fins els no menys radicals independentistes que han vist un Parlament format per un 80% de diputats favorables a les seves tesis. No és la meva intenció donar-los la raó ni als uns ni als altres en aquestes línies. Crec que hi ha un tema més important per parlar: el nostre futur immediat.

No és aquest un tema senzill, però he sentit darrerament que Catalunya es troba en una cruïlla en la que ha de decidir cap a on tira. Doncs bé, aquí és a on no hi estic d'acord. No crec en absolut que estiguem en una cruïlla, sinó més bé en un camí sense sortida. La fugida endavant del President Mas i el seu equip, intentant córrer més que la crisi que el persegueix, intentant-se desmarcar de la ruïna a la que ha portat aquest país en només dos anys, i buscant a la desesperada una majoria absoluta que li permetés quatre anys de tranquil·litat  amb un canvi de model social radicalment liberal, ens ha portat a un embolic sense solució, a aquest camí sense sortida possible. M'explico:

La política catalana té dos reptes principals. El primer és reconstruir el país fent front a la brutal crisi, i el segon és reconstruir les relacions amb l'Estat per poder millorar el finançament i avançar en l'autogovern. Penso que gràcies a en Mas hem quedat paralitzats en els dos vessants. En política interior perquè el Parlament ha quedat molt més fragmentat, la posició del primer partit debilitada i la credibilitat del President molt mermada. Això significa que per aplicar els ajustos pressupostaris del 2013, els pactes a que es veu obligat el govern es compliquen, doncs ERC té uns objectius molt clars que inclouen en tot cas dirigir el país cap a la independència. Tot i que aquesta tasca la poden compartir, la lluita contra la crisi no pot basar-se només en ella, i entre CiU i ERC les diferències programàtiques són enormes (mentre ERC no ho sacrifiqui tot per la cèlebre consulta). Anem cap a un període d'inestabilitat? Qui serà presoner de qui? La consulta taparà les retallades i ERC deixarà de ser d'esquerres o ERC es negarà a retallar i CiU no podrà aprovar el pressupost? Massa preguntes en un entorn tan difícil.

Però les incògnites no són menys en política espanyola. El possible pacte CiU-ERC ja està sent contestat amb un major centralisme per part del PP. Mireu l'embolic del ministre Wert. L'enfrontament està servit, i el diàleg de sords sembla ser el futur més pròxim. Recordem que aquest diàleg de sords el va començar en Mas anant a la Moncloa sense ànim de pacte, només a dir que volia marxar d'Espanya. I si Mas no pot aprovar uns pressupostos intervinguts per l'Estat perquè ERC es manté forta com a alternativa d'esquerres, intentarà recomposar els ponts amb el PP? Segurament, quan vagi a la Moncloa a demanar un pacte, una revisió del finançament o una no agressió al català, Rajoy l'obligui a posar-se de genolls i a renunciar a les aventures secessionistes. No és així com jo vull veure el president de la Generalitat.

En resum, al meu entendre Mas ens ha ficat en un carreró sense sortida. Ara només té la possibilitat de continuar la carrera endavant amb ERC, cap a una consulta amb la que estavellarà el poble català contra la doble paret de la crisi i l'estat espanyol, o bé desfer el camí i tornar enrere a buscar els seus aliats del Partit Popular. Una cosa o l'altra seran una derrota per als ciutadans de Catalunya, i una paràlisi que en aquests moments no ens podem permetre. 

ELS RISCOS DE MIRAR A UNA ALTRA BANDA

No sé si haureu observat com, a mesura que s'acosten les eleccions del 25 de novembre, la coalició que governa Catalunya en aquests moments ha començat a tornar a jugar a la "p... i la Ramoneta" amb el tema de la independència. Ara mateix tenen un embolic del qual no saben com sortir-se'n, ja que ni opinen el mateix els dos socis ni tampoc està clar que el camí cap a un estat independent sigui un camí de roses.

No és el meu objectiu en aquest article parlar de la independència ni del dret a l'autodeterminació. Tot arribarà. Només us vull fer quatre apunts sobre un tema que amaguen al darrera d'aquest objectiu general: el programa electoral de CiU en salut.

Ara, quan ja no tot ho poden tapar amb la independència perquè se'ls veu el llautó, és el moment de destapar què volen per a la nostra societat. Cal veure si creuen en un sistema públic de salut (no ho confongueu amb un sistema de centres públics, no és el mateix) o si pensen fer reformes per carregar-se'l. I per a veure-ho, no hi ha res més interessant que mirar-se aquell document que la gent vota sense llegir-se: el programa electoral. Us en faig cinc cèntims:

- (...) Afavorirem també l’autonomia de gestió, sota diferents modalitats, de la resta d’empreses públiques i consorcis que formen part del sistema sanitari.

En aquest punt estan obrint la porta a la privatització de tots els centres sanitaris públics a excepció dels de l'Institut Català de la Salut (ICS), entre els que s'inclouen l'Hospital de Mar, i la joia de la corona, l'Hospital Clínic de Barcelona.

- La Hisenda pròpia ens permetrà gestionar la tresoreria i les polítiques d’incentius fiscals al sector sanitari (...)

L'objectiu no confessat és desgravar fiscalment les mútues. Això és especialment greu quan la pròpia Enquesta de Salut de Catalunya afirma que les classes mitjanes-altes són les que es beneficien directament d'aquesta desgravació, i que a partir d'un cert percentatge de persones amb mútues el sistema públic es converteix en simple beneficència. Compte amb les desigualtats que això fomenta. Només cal recordar que a Barcelona Ciutat, la diferència en esperança de vida entre Pedralbes i el Raval Sud és de 7 anys.

- Orientarem el sistema als malalts crònics (...)

Com que les mútues no accepten ni malalts crònics, ni atenen la salut mental ni les addiccions, i expulsen la gent gran (majoria dels crònics) per la via de la pujada de primes, aquest punt accepta que el sistema públic s'orienti cap allò que el sector privat no vol atendre. Més beneficència encara. Fixeu-vos que això implica menys inversió en recursos públics d'aguts, i per tant una pèrdua del nivell de qualitat en la resposta a problemes de salut greus en els hospitals púbics.

- Volem passar d’un sistema amb centres que ofereixen serveis a un sistema de serveis que s’ofereixen en centres.

Aquest punt, un circumloqui ocurrent però difícil d’entendre, ens està dient que els centres públics han de donar els serveis que cobreixi el sistema sanitari públic, i no potenciaran que ofereixin coses novedoses ni fruit de la recerca. Això limita una certa “sana competència” que ben regulada té un efecte potenciador de la recerca i la innovació en els centres sanitaris. Si ho apliquen, no espereu que un hospital públic ofereixi la darrera tecnologia o el tractament més modern, perquè li assignaran els serveis que pot donar.

- Garantirem que les llistes d’espera es gestionin territorialment i que es prioritzind’acord amb criteris clínics i no administratius.

Després de provocar un increment en les llistes d'espera de més d'un 50% amb la mala gestió, ara volen fragmentar-les perquè no es puguin vigilar. A més, aquesta fragmentació implica que en un territori on hi hagi més llistes, els pacients es derivin cap a proveïdors privats independentment de si hi ha recursos públics disponibles en territoris propers. Un altre pas cap al foment del trasllat de pacients de serveis públics a privats. És més, no fer servir criteris administratius vol dir que es facilita el transvassament de pacients cap el sector privat.

- Fomentarem la implantació de serveis assistencials a l’oficina de farmàcia, creant una cartera de serveis de l’oficina de farmàcia amb interrelació amb el SISCAT.
Això és una privatització encoberta de determinats serveis dels Centres d'atenció Primària (CAP). Seran serveis de pagament? N’hi haurà de gratuïts? Evidentment serà la manera de compensar els farmacèutics de la reducció en la despesa en medicaments, però caldria concretar les condicions.
- Promourem la participació dels centres de la sanitat privada dins el sistema d’avaluació de la Central de Resultats.

Això és un torpede directe contra els serveis públics.Això estimularà la competició pública-privada per comparació, però una té les mans lligades per créixer i l’altra no.

- Facilitarem que els centres de la sanitat privada participin de la història clínica compartida

Això és el principal atac al sistema públic.afavoreix el desplaçament d’una part de la població cap a la sanitat privada, i la utilització per part de la privada de resultats de proves que li puguin resultar massa cares, deixant-les per a la pública. Exemple: em faig un PET a la pública però vaig al metge a visitar-me a la privada. El tractament me’l faig a la pública (car) però el seguiment el puc fer a la privada. Obre la porta a efectes molt perversos.

- Promourem l’acreditació i la incorporació d’estàndards de qualitat en els centres de la sanitat privada, fomentarem la participació de la sanitat privada en la marca “Q” de qualitat de la sanitat catalana i estimularem la seva internacionalització com a referent de prestigi del país

Bé, per acabar-ho d'adobar en la marca de qualitat ja ni tan sols esmenten els hospitals i centres de salut públics. Sense comentaris.

EN FI, NO US DEIXEU ENGANYAR. L'OPCIÓ QUE US PROPOSEN CONVERGÈNCIA I UNIÓ ÉS DESMANTELLAR TOTALMENT EL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT. I no us confongueu, no significa que passin les cobertures públiques a centres concertats, SIGNIFICA QUE VOLEN POTENCIAR EL SECTOR DE LES MÚTUES, I QUI NO SE LES PUGUI PAGAR NO TINDRÀ DRET A ATENCIÓ SANITÀRIA DE QUALITAT. Al meu entendre, és molt greu.

NI UNA COSA NI L'ALTRA

Ahir a la tarda, un familiar em feia una pregunta la resposta de la qual vull compartir en aquest bloc perquè es tracta d'un tema recurrent i que potser cal aclarir, ja que la polèmica que genera està excessivament mediatitzada (per no dir intencionadament manipulada).

La qüestió estava relacionada amb la meva militància socialista i era la següent: Tu ets de l'Ernest?. Quan li vaig respondre que no, i sense donar-me temps a explicar la meva visió del "problema" amb l'Ernest, em va etzibar "Ah, així tu ets espanyolista", amb un deix de menyspreu gairebé insultant. Doncs bé, NI UNA COSA NI L'ALTRA. M'explico:

Primer de tot, no soc de l'Ernest per diferents motius, entre els quals voldria destacar que "no soc de ningú". Dit d'altra manera, comparteixo camí i objectius amb aquells qui tinguem la mateixa ideologia i creiem en el mateix, però no crec en els ídols ni en les sectes que segueixen a líders amb els ulls tancats, per tant comparteixo un projecte col.lectiu, i soc lleial als líders que escollim en ell, però no soc d'ells, perquè tinc un control complet sobre la meva manera de pensar, de la qual soc lliure propietari.

Dit això, lamento que l'Ernest hagi decidit separar el seu camí del nostre. Segurament han pesat més les prioritats que ell ha fixat en el seu propi camí que les que ens havíem fixat els socialistes com a futur. No qüestionaré mai la seva ideologia socialista, com espero que ell no qüestioni el meu catalanisme. I segueixo creient que amb una mica més d'esforç potser seguiríem sent companys d'aventures.

Ara bé, sense qüestionar ni la seva persona ni les seves idees, si que m'atreveixo a qüestionar els seus mètodes, doncs no puc compartir la utilització dels mitjans de comunicació per estendre la idea de que hi ha un sector catalanista al PSC que ha estat apartat del projecte polític. No ho accepto perquè ha facilitat a mitjans anti-PSC que donin una idea equivocada de què som els que seguim al PSC: No ha marxat el sector catalanista, han marxat algunes persones que no han vist acceptat el seu projecte polític particular i han decidit abandonar el barco quan mès difícil està la cosa. Els serà fàcil, després de ser actors principals en l'atac al socialisme, dir "ja ho deia jo...". Aquestes maneres no les comparteixo, i no tenen res a veure ni amb el seu catalanisme ni amb el meu.

I si no soc de l'Ernest, soc espanyolista? Aquesta disjuntiva només demostra desinformació o, millor dit, un punt de vista absolutament manipulat com us deia abans. No ser de l'Ernest no vol dir ser espanyolista ni tampoc el contrari. El sentiment nacional dels i les socialistes és una cosa particular de cadascú, i no forma part essencial del nostre projecte polític, tot i que si que us dic que els que no som d'ell i seguim al PSC som catalanistes, però sobretot som respectuosos amb la manera de sentir la nació de cadascú en particular, tant si s'és catalanista com si s'és espanyolista. Perquè nosaltres som, per davant de tot, Socialistes, i la nostra lluita no és a favor ni en contra de les nacions. La nostra lluita és per les persones i contra les desigualtats per davant de tota altra consideració.

RESPOSTA A UN AMIC

Un amic del barri de Congrés-Indians em va enviar fa uns dies un correu en el que em deia el següent (literal):

Hola Enric,

Han passat uns mesos, pot-ser ja l’any que vam parlar del rumb que prendria el PSC i que veiem mes PSOE que PSC, em vas di llavors que esperaríeu, crec a Octubre per veure els corrents crítics quina posició adoptaven. Veig, passats els mesos que els diguem “oficialistes” encara han guanyat mes terrens, arraconant gent realment identificada amb el veritable PSC i d’una talla política inqüestionable; i ¿, dons per seguir les pautes del PSOE.

Segons m’han dit, esta creixen un corrent intern que pot arribar inclús a formar un nou partit.

Noi, on està aquell PSC fort amb conviccions pròpies, a prop de la nostra terra i defensor a Madrid de les nostres necessitats, il·lusions i amb grup propi i no integrat al PSOE amb disciplina de vot?

En aquell moment t’ho vaig dir, ara ho repeteixo el PSC no es el que era, diguem-li PSOE i s’ajustarà mes a la realitat- Es una pena, una gran pena, però això es així.

 

Doncs bé, vull compartir amb tots vosaltres la resposta que li vaig enviar. El text és una mica llarg, però crec que val la pena llegir-lo:

Bon dia xxxxxx,

La realitat és que en els moments més difícils per a aquest país, el tema nacional ha desbordat completament al tema de les retallades i la crisi. Moltíssima gent creu que ens en sortiríem millor d'ella si Catalunya emprengués el camí tota sola, i això passa a tots els racons de la nostra societat inclòs el PSC. Això ha provocat que apareguin sectors que posen per davant el "fet nacional" abans que la lluita contra les desigualtats, i sectors que opinen precisament el contrari. Per a la manera de pensar socialista, és un debat purament instrumental: per on comencem a canviar la societat? Creiem que podem començar per Catalunya i continuar després per Espanya, o pensem que necessitem transformar Espanya per canviar Catalunya? Quin és l'ordre correcte? Potser no hi ha una resposta única i correcta, el món és molt més complex i interrelacionat del que de vegades pensem.

Per desgràcia, la premsa ha venut això com l'existència d'un sector catalanista ben diferenciat d'un sector espanyolista i pro-PSOE. Especialment un grup mediàtic molt dretà (9 milions d'euros de subvenció de la Generalitat enguany, i poc sospitós de ser pro-socialista) ha fet una campanya molt forta per deixar clar que aquest suposat sector catalanista era matxacat per l'actual direcció. Quan ho veus des de dintre te n'adones de que tot això no és cert. En el PSC no hi ha un sector catalanista perquè el partit ho és per definició i per la voluntat compartida dels nostres militants (ho diuen els nostres estatuts). Si el partit fes fora aquest "sector" no quedaria li la senyora de la neteja, ja que catalanistes ho som tots. Els que veus als diaris no són un sector, són companys amb rellevància mediàtica que mantenen encara un fort pes a l'organització.

Respecte de la relació amb el PSOE, no som el mateix partit, i així ho diuen també els nostres estatuts. Jo no soc ni més ni menys del PSOE que fa uns mesos: simplement no ho soc, jo soc militant del PSC. Ara bé, mentre estiguem a Espanya, ens hem d'entendre amb ells, són un partit germà, igual que mentre estiguem a Europa ens entendrem amb el Partit socialista francès, l'alemany o el de qualsevol altre país. La nostra capacitat d'influir en el govern i el parlament espanyols es basa en la capacitat d'arribar a consensos amb el PSOE.

En el tema nacional, nosaltres creiem en una Catalunya que no distingeixi entre bons i mals catalans, oberta i integradora. Que faci bo allò de "és català aquell qui viu i treballa a Catalunya". Si això passa o no per la independència, no és el terreny en el que nosaltres situem la discussió. Per a nosaltres cal veure quin model de societat volem, cal treballar en eliminar les desigualtats i cal que un repartiment just del creixement. Si prioritzar això ens converteix en "ser del PSOE" o "ser menys catalans" o "no ser bons catalans", llavors creiem que potser el model nacionalista no és tan obert ni tolerant com diu, i en aquesta societat no ens trobaran. Però que no t'enganyin, en aquest model de societat tampoc no hi trobaràs tot aquest suposat “sector catalanista”. Aquesta gent són tan socialistes com ho soc jo, i l'únic que demanen és que en l’agenda prioritzem un tema, el nacional, que als socialistes ens resulta una mica aliè.

El PSC és un partit transversal, que representa moltes sensibilitats diferents, i per tant treballa en un equilibri permanent i difícil. Això fa que en molts temes (especialment els nacionals) haguem de ser prudents i de vegades no tan clars com caldria, però això no pot ser confós mai, mai, amb que siguem menys catalans o menys catalanistes. Això ho portem a la sang i en els origens del partit, i sap molt de greu que l'interès de la premsa sigui desvirtuar-ho dient que existeix un sector catalanista, cosa que deixa la resta del partit a fora d'aquesta qualificació. I personalment, jo soc profundament catalanista, i profundament socialista alhora. Són dues idees compatibles i jo visc i treballo fent que així sigui. Em doldria tant que em diguessin que soc del sector catalanista (i m'excloguessin de ser socialista) com que em diguessin que soc del sector socialista o més PSOE (excloent-me de ser catalanista). Per això tota aquesta polèmica artificial em dol.

Una abraçada

Enric 

ELS PALS I LA PASTANAGA

Avui pensava sobre l'enrenou polític que ha ocasionat la manifestació de l'11 de setembre. No em vull referir a la participació en ella o no, doncs cada partit té una manera de veure el país, i alhora la seva militància és prou diversa com perquè tots els sentiments s'hi vegin representats. No, em vull referir al fet de que la manifestació ocupi tants titulars i tant de temps en els mitjans de comunicació.

La que va començar com una crida a defensar un pacte fiscal per a Catalunya, i que hauria estat poc polèmica perquè hauria estat unitària, va ser  segrestada de manera ràpida i maliciosa per part d'un dels partits del govern català, que esperava ser reconegut pels sectors independentistes i restar-li força en aquest flanc a d'altres partits d'aquest moviment.

La realitat és que se'ls va escapar de les mans, i la proposta d'una mostra de força independentista va entusiasmar ràpidament a tots aquells qui volen aquest estatus per a Catalunya. Quan el Govern va veure l'èxit, va decidir donar recolzament explícit però amb una ambigüitat calculada del president Mas . Això és "tirar la pedra i amagar la mà". Donen cobertura mediàtica, suport polític, però a la manifestació s'amagaran rere una senyera no estelada. I perquè, això?

S'amagaran perquè la coalició de CiU no és independentista. Un dels dos partits, Unió, no ho és de manera explícita, però a més hem de recordar que el soci preferent de CiU fins ara és el Partit Popular, i amb aquest hi pot haver tensions però mai no trencaran la parella de debò, pot ser que per motius electorals ho escenifiquin com el duo Pimpinela, però mai no trencaran definitivament. A més, recordeu que necessitem un rescat!. Estan units per una concepció del país profundament de dretes. La pela abans que la pàtria!!!.

I quina és la conclusió que en podem treure de tot això? Per desgràcia és molt clara i transparent com l'aigua: es tracta de l'antiquíssima estratègia del pal i la pastanaga. Mentre el govern ens està matant a pals per les retallades que porta fent des que va començar a governar, amb una laminació de les nostres condicions de vida que a poc a poc es van fent insuportables, presenta la pastanaga de la independència sabent que només és un esquer perquè mirem a una altra banda. I per desgràcia gran part de la societat catalana ha picat i ha deixat de mirar els problemes reals que reflecteixen la impotència total i absoluta del govern davant la crisi. Només retallen i ajusten i això no millora. No tenen lideratge ni propostes, però això si, la solució diuen que és la pastanaga. Una tàctica utilitzada a Catalunya per la gent de CiU durant moltíssims anys, que li ha funcionat electoralment (i diria que socialment), però que ha entrat en una espiral inflacionista en la qual com més grans són els pals a amagar, més gran ha de ser la pastanaga. Avui és la independència.

El dia 11, cadascú decidirà si va o no va a la manifestació. Només espero que tant els uns com els altres el dia 12 tornin a la realitat del dia a dia i recordin que per molta pastanaga que ens posi al davant, el govern de CiU ens està molent a pals.

UN ANY PERDUT?

Ara ja porten un any al govern de la Ciutat. No sé com haurà estat a la resta de Barcelona, però us puc dir com ha estat aquest any a Sant Andreu: PERDUT. Quan et decideixes a escriure un article al teu bloc, sempre penses que ser molt radical pot portar el lector a creure que exageres, que no ets objectiu. És cert, l'objectivitat és difícil de mantenir, i sovint acabes deixant-te portar pels sentiments que et provoca allò sobre el que escrius. En aquest cas, parlar de com ha anat aquest any al Districte i al barri de Congrés-Indians fa que involuntàriament recordi el que vanm arribar a treballar, les coses que vam fer, el com ens vam implicar la legislatura passada, amb proximitat i intentant fer-ho el millor possible, i ho compari amb la situació actual de paràlisi total i absoluta. Em preocuparia pensar així si veiés que les entitats o els altres partits polítics pensessin de manera diferent, però no. Per desgràcia per a Sant Andreu, aquesta opinió és general. NO FAN RES.
Per al govern de CiU, no fer res és l'ideal, perquè qui no fa no s'enfronta amb ningú. No decidir fa que no t'hagis de decantar, que no hagis d'optar per una solució que altres no comparteixen. L'excusa a més és fàcil: no hi ha pressupost. El que no veuen és que això és incoherent amb voler fer un barri de luxe al port o un nou barri al Morrot o un projecte faraònic a la plaça de les Glòries. Tampoc és compatible amb fer de prestamistes a la Generalitat i amb presumir de ser l'única administració sanejada (encara que sigui gràcies a l'anterior govern). Més encara, el problema no és només que no facin res. El problema és que tampoc no planifiquen res per al futur. Pel plenari del Districte no han passat més que dos plans urbanístics en un any, i tots dos impulsats per l'anterior govern. Els plans urbanístics triguen un any de tràmits. Si no n'hem aprovat cap, encara estarem un any més sense actuacions. Quin model de ciutat tenen? quin model de transformació dels espais que la necessiten? Quin futur volen? Al plenari d'ahir els vam dir que no podem deixar la ciutat sense futur, que Barcelona no pot ser gestionada pensant només en el dia a dia. Ens van contestar que la gestió del dia a dia era el que els havia fet guanyar les eleccions. 

No tenen res pensat per al futur. La sensació més estesa és que Barcelona anava a velocitat de creuer, i el nou govern de CiU ha aixecat el peu de l'accelerador. En un any de govern només han viscut de l'herència d'allò que ja estava en marxa. Però el gas s'acaba. En un entorn de crisi i dificultats, Barcelona no es pot permetre una aturada, però vist com estan treballant, la Ciutat s'està aturant. Els que estem més al dia del que passa ho estem denunciant, però... ho veuran els ciutadans? Esperem que si, i que no sigui massa tard.

Ara, això si, de bones paraules en tenen moltes. Ahir a Sant Andreu ens van dir que recolzen el pla d'equipaments del Canòdrom (però han deixat que es perdin els plans urbanístics i caldrà començar des de zero), el Pla d'Ascensors (però no hi han posat ni un cèntim per mantenir-lo), Barcelona Activa (però eliminen els plans ocupacionals), les escoles bressol (però les privatitzen, augmenten les ràtios i pugen els preus), etc, etc. Així no s'enfronten mai a la gent. Descobrirà aquesta gent que així tampoc no li solucionen els problemes?

I ENCARA VOLEN QUE NO ENS INDIGNEM?

Mentre el president Mas anunciava l'enèssima retallada del Govern de la Generalitat, i el mateix dia que es compleix un any de les protestes del 15-M, la regidora responsable d'economia de l'Ajuntament de Barcelona, Sònia Recasens deixava anar que Barcelona té la intenció d'aportar diners al Circuit de Montmeló per conservar la Fórmula 1 i el Mundial de Motociclisme.

A veure, centrem-nos. Aquesta és la manera de respondre als problemes reals de la gent que viu a la ciutat? Si realment l'Ajuntament té prou diners per destinar-los a una despesa que haurien d'assumir els promotors privats que en treuen un benefici econòmic, no podria fer-los servir per ajudar la gent que s'està quedant sense ajuts a la dependència? O a les persones que han d'anar a menjadors socials? O a les entitats que es dediquen a l'atenció de persones amb dificultats? Són tantes i tantes les possibilitats que fa molt de mal a la vista enviar els diners a uns aconteixements esportius. Perdoneu, però això fa tuf del "PA I CIRC" dels romans.

I no només això, en aquest moment de crisi ens diuen que això és bo per a la marca Barcelona i per a l'atracció d'uns 120 milions d'euros anuals. Sembla mentida que íntentin convèncer la gent amb arguments de tan poca solidesa. Els diners que es destinin al Circuit potser ajudaran a les butxaques dels qui organitzen els Grans Premis, i potser contribuiran en una minsa quantitat al que rep la ciutat en termes de turisme, però no oblidem que só "PA PER AVUI I FAM PER A DEMÀ". Aquests diners no s'inverteixen en innovació, ni en educació, ni en recerca: van a parar a uns aconteixements efímers sense impacte sobre l'economia ni a mig ni a llarg termini. No és així com s'ajuda a sortir de la crisi. L'Ajuntament ha de destinar els diners a ajudar a canviar el model econòmic, a preparar la societat per al futur i, com que en aquests moments és absolutament indispensable, a ajudar els qui més ho necessiten.

La Ciutat de Barcelona no es mereix un govern que retalla en escoles bressol perquè "el model no és sostenible" i en canvi es dedica a aportar diners al sac foradat dels esdeveniments efímers. Això NO ÉS RESPONDRE ALS PROBLEMES DE LA GENT NI A CURT NI A MIG NI A LLARG TERMINI. No poden passar-se un any sense fer res de res, dient que faran un Pla d'Actuació Municipal responsable, sense estirar més el braç que la màniga, i a continuació trasvassar diners, els que siguin, a un multimilionari com és en Bernie Ecclestone. Qualsevol inversió en aquest sentit ÉS UNA BURLA A TOTS ELS BARCELONINS, que ara són els ciutadans d'Espanya que paguen més impostos, I EN ESPECIAL ALS QUE HO ESTAN PASSANT MALAMENT.

Senyor Trias, vostè que presumia de socialdemòcrata, com s'entén que vulgui privatitzar amb una marina de luxe una part del Port de Barcelona que havia recuperat la Ciutat, que vulgui fer un barri de luxe al Port, el Blau@Ictínea i que vulgui regalar els diners a en Bernie Ecclestone? Ha passejat per la ciutat? Ha vist com tanquen les empreses del polígon del Bon Pastor? Ha vist els problemes pels que passa la Trinitat Vella? Ha visitat veïns que volen un ascensor per pujar a casa seva i no el poden pagar? i tants i tants problemes en una ciutat tant apassionant per la seva diversitat com Barcelona... Potser aquesta diversitat els va una mica gran, potser perquè els petits problemes de la gent no generen titulars, potser perquè realment tenen la idea de que la col·laboració públic-privat ha de consistir en un trasvassament dels diners de tots perquè alguns facin negoci.

El que avui anuncien posa al dia les protestes dels Indignats. Avui potser compartim una mica més els objectius del 15-M. 

RESPECTE DEMOCRÀTIC

Escrivia al bloc de Congrés-Indians (http://desdesantandreu.blogspot.com) que de moment el govern bipartit de CiU al Districte de Sant Andreu no dona resposta a les demandes dels veïns i les entitats del nostre barri. Encara que això sembli greu per a un Ajuntament, encara se superen quan parlem del seu respecte a les normes democràtiques de funcionament més bàsiques: Estan demostrant un autèntic menyspreu per la tasca de control dels grups de l'oposició.

Els partits que no formem part del govern tenim diversos mecanismes legals per controlar la transparència, la idoneïtat i el sentit de tot allò que fa l'Ajuntament. Aquestes eines són els Precs, les Proposicions i les Preguntes. Aquests recursos els utilitzem per demanar actuacions (Precs) o per demanar informació que no es fa pública tot i ser-ho, i que pot ser d'utilitat per als ciutadans o per millorar les accions de govern.

Doncs bé, des de fa mesos les respostes a les preguntes que fem com a representants dels ciutadans ens són contestades amb frases estàndard i sense contingut, del tipus "ho estem treballant", "prenem nota", "les entitats ja estan informades". Només ens manca alguna resposta com "a vostès no els importa".

Aquestes contestacions són contràries als usos democràtics i no admeten la més mínima justificació. Democràcia és transparència i servei públic, i respecte al treball dels altres. Aquest menyspreu pot ser un reflex d'inseguretat, donat que no avancen i van a remolc dels partits de l'oposició, o pot ser algun problema més profund de manca de transparència i de no acceptar cap tipus de control. Personalment preferiria que fos inseguretat, perquè al darrera no hi hauria mala fe, encara que a la Ciutat no li convé en aquests moments un govern amb tants dubtes.

Encara hi podria haver una tercera causa, que l'estructura administrativa en Districtes els vagi una mica gran i vulguin buidar-los de contingut i recentralitzar la gestió de l'Ajuntament. Això ja veurem si és així o no, però de moment no hi han projectes de Districtes i si molts grans anuncis (amb reculades espectaculars) de projectes de ciutat.

Per desgràcia aquests comportaments no aporten res de positiu a l'acció de govern. Un govern segur faria de la transparència una bandera, i de l'elegància una manera d'actuar. Un govern feble intenta amagar per no perdre la poca força que té i que no se li obrin fronts que no pugui aturar. Jutgeu vosaltres mateixos.

LA REBEL·LIÓ DELS OFEGATS

Reflexionant sobre tot el que està passant darrerament, sobre com ens espanten perquè acceptem com a inevitables les brutals retallades del que va arribar a ser un intent d'aproximació a l'"estat del benestar" (i dic un intent perquè per més que ens mirin de convèncer no ho era, o almenys no era gaire complet), se m'ha acudit escriure avui sobre si realment aquest pseudo-determinisme ens porta a algun lloc i si tenim escapatòria o no.

Mireu, primer us explicaré una petita historieta, a veure si us sona el tema:

En un dia de calor sufocant, un home que no sabia nedar, espanyol per a més senyes, es llençà a una piscina sense adonar-se'n de que no tocava fons. Quan començà a ofegar-se i demanar ajuda, veié que hi havia més gent a l'aigua. Un d'ells, presumit, d'ànim perdonavides, en bona forma i més alt i més fort que ell, responia a les seves súpliques renyant-lo i dient-li "la culpa és teva per no saber nedar, si haguessis fet com jo ara no t'estaries ofegant". El nostre home, desesperat per la resposta i perquè se n'aniria al fons sense remei, suplicava: "Però som amics, ajuda'm, l'aigua m'arriba al coll, m'ofego!". I l'altre, enlloc de llençar-li un salvavides o intentar treure'l de l'aigua va decidír que la solució per al nostre infeliç havia de ser una barreja de càstig i d'exemple: buidar la piscina galleda a galleda fins que toqués peu, i d'aquesta manera no només se salvaria sinó que no li tornaria a passar mai més el mateix. I el pitjor era que la resta dels banyistes cridaven "És veritat, és culpa d'ell, a buidar la piscina, a buidar la piscina!" 

Imagineu-vos com hauria acabat la història. El nostre pobre desgraciat s'hauria ofegat sense remei. Doncs bé, sembla que el nostre país és el pobre infeliç i l'amic fort i nedador ja sabeu qui, igual que els altres banyistes. L'home s'enfonsava sense remei i, sobretot, sense esperança...

Però com són les coses. de cop i volta un altre dels companys d'infortuni, acabat d'arribar, decideix donar una meravellosa idea, increïble, senzilla, però contrària a buidar la piscina: "I perquè no fem servir un salvavides?". Ostres!, l'orgullós gimnasta se'l va mirar a la cara amb menyspreu: "No, hem de buidar l'aigua perquè no torni a passar, cal castigar el que s'ofega". I l'innocent nouvingut, gavatxo d'accent, digué "després ja veurem què farem, però ara cal salvar la vida, i per això primer hem de surar, ja buidarem després si cal". Ai, el miracle es va obrar, i de cop i volta un holandès que també s'ofegava va decidir que el gavatxo potser tenia raó, i va començar la rebel·lió dels ofegats. Tots demanaven salvavides i van llençar les galledes ben lluny. L'orgullós superhome, cabut en les seves intencions, en veure que potser es quedaria sol, també va llençar la seva, tot dient "Ara us deixaré surar, però no oblideu que demà començarem a buidar la piscina perquè no torni a passar el mateix".

No sé com acabarà la història de debò, però per fi a Europa s'ha obert un fil d'esperança. Fins fa quinze dies, la retallada de despesa era l'única solució a la crisi. Una solució que en realitat ens enfonsa més i més, que talla l'activitat econòmica i malmet les classes populars. Avui sembla que França torna a donar el primer pas, només la possibilitat de que un socialista guanyi les eleccions a president ha fet moure de la seva posició inflexible a la dura Angel Merkel. Crec que avui tots els europeus hem de ser una mica francesos, i crec que tots hem de recolzar en François Hollande. Europa sortirà endavant amb solucions socialdemòcrates, o no se'n sortirà. I això serà així perquè el propi concepte d'Europa és una idea socialdemòcrata. Tornem als origens i trobarem les solucions.