dimarts, 29 de gener del 2013

RASCADA, FERIDA, FRACTURA?

Parteixo d'un fet: sempre havíem estat convençuts de que el PSC ocupava un espai central en la societat catalana. Compte, no vull dir que fos un partit "de centre" ideològicament parlant, sinó d'ocupar un espai majoritari i de consens amb una tasca molt important: mantenir la cohesió social al nostre país i evitar la divisió en dues comunitats separades. A la vista del que està passant en aquests moments, n'estic absolutament segur de que això és així. Probablement mai no ho havia vist tan clar com fins ara.
Fixeu-vos: el resultat (intencionat o no) de la forta tensió nacionalista-independentista a Catalunya ha estat fracturar la societat entre els que volen la independència i els que no la volen. En l'imaginari pro-independència, els que no la volen són mals catalans, titelles del poder central i titllats d'espanyols d'una manera despectiva. En la banda oposada, els qui volen exercir el dret a decidir són catalans tancats, antiespanyols i insolidaris amb la resta d'Espanya.
I a on és el PSC? Doncs ho tinc molt clar: al mig. Ni a un lloc ni a l'altre, i a tots dos alhora. Nosaltres creiem en el dret a decidir perquè creiem en la democràcia, però no som sobiranistes perquè creiem que les coses s'han de pactar amb aquells qui resultarien afectats per la nostra separació. Creiem que ser bon català és compatible amb ser espanyol, i que cadascú ho pot sentir com vulgui des del respecte i evitant les posicions "anti". I pensem també que el "problema català" només és un problema de valentia política i respecte, que es pot resoldre de manera satisfactòria tant per a Catalunya com per a Espanya agafant el toro per les banyes i reformant la Constitució amb l'objectiu d'arribar a un estat Federal.
La diferència entre nosaltres i tots els altres és que no som "anti" res, i que tenim una solució per al problema de l'autogovern. Una solució difícil, si, però... no és més difícil encara la via secessionista?
Aquí ve el problema: l'estratègia del bloc sobiranista ha estat fracturar la societat per comprovar quina força tenen. I a Catalunya aquesta fractura és si fa no fa, de la meitat de la població en cada banda. Pel centre. El tradicionals seny, la proverbial prudència i la coneguda tolerància de la manera de ser dels catalans els ha situat sempre en posicions més moderades, ni aventures independentistes ni seguir igual. I aquest és el terreny a on es mou el PSC per la seva condició de partit central. Per això la fractura ens ha afectat tant com a partit. Evidentment no correran perill ni els immobilistes i centralistes del PP, ni tampoc els independentistes d'ERC, perquè no es mouen en  aquest espai central.
Qui corre el risc de trencar-se? Doncs el PSC i CiU. Si, si, també CiU. Perquè CiU també es mou en l'espai central de la política catalana. Per això han aparegut les tensions entre Convergència i Unió, les quals ja veurem com es resoldran. És clar que CDC vol que vagin a postures sobiranistes i UDC no. La tàctica de fracturar la societat possiblement també trenqui la coalició governant a mesura que la tensió vagi augmentant.
Dit això, l'única força política que no és una coalició separable de partits i que pot ser la sutura que eviti la fractura social, és el PSC. Per això l'estratègia de tots els mitjans de comunicació sobiranistes o afins al govern és aprofundir en les divergències internes del partit. L'objectiu és trencar el PSC per evitar que pugui tirar endavant propostes creïbles (l'estat federal) que siguin un vertader obstacle a la secessió pel camí del consens. Si no fos així, no s'entendria l'acarnissament del "tots contra el mateix" que estem vivint. Pels mitjans de comunicació, en aquest moment a Catalunya hi ha dos esports: el tir contra el polític en general i el tir contra el PSC. El raonament és fàcil: si el PSC pot ser la sutura, tallem-la.
I davant d'aquestes tensions què podem fer? Mantenir la unitat. Entendre que tenim un projecte en comú i que la societat catalana ens torna a necessitar més que mai. Hem d'evitar fer el joc als que ens volen trencar. Hem de demostrar que podem dissentir a dintre de casa, però hem d'evitar exposar les nostres vergonyes al Twitter i altres xarxes socials. Cal deixar de tirar-se els plats pel cap. Acceptar les ofertes d'acord dels companys, buscar solucions de consens. Recordar que moltes de les nostres divergències són purament tàctiques o instrumentals. Ser conscients de que tots els militants som socialistes, catalanistes i federalistes. Manifestar que tenim tots els mateixos objectius encara que no estiguem del tot d'acord en el camí per arribar-hi. La nostra vocació és de servei a la societat, i ara és l'hora de la veritat.