divendres, 17 d’abril del 2015

VOLUNTARIS: CONFIANÇA I PROXIMITAT

Sembla que el tema de moda és parlar dels polítics en negatiu: xoriços, allunyats de la gent, sense capacitat d'escoltar... Com sempre, quant més se simplifica un argument més s'allunya de la realitat. Doncs bé, avui vull reivindicar el paper de la legió dels polítics de carrer, d'aquells i aquelles que es trenquen les banyes per acostar-se als seus veïns i les seves veïnes, ja sigui dedicant-se professionalment o a temps parcial, i que estan patint aquesta desqualificació general amb resignació i disgust, sentint que la injustícia dels arguments provoca que ningú no els estigui reconeixent la feina que fan.
Si, els polítics de carrer són militants (una altra paraula menystinguda en els darrers temps) o simpatitzants que hi posen gran part del seu temps lliure per aconseguir millorar el món en el que viuen, amb gran lleialtat a les seves idees i defensant-les en el seu veïnat. Senten com es critica, moltes vegades gratuïtament, la seva manera de veure el món i també a aquelles persones en les que confien per dur a terme el seu projecte polític. Aporten idees, es mantenen en contacte amb persones i entitats, donen temps i il·lusió sense més recompensa, moltes vegades, que la de veure governar el seu partit.
La societat valora les persones que fan voluntariat en entitats socials, però se n'oblida amb massa freqüència d'aquestes que el fan en entitats polítiques. Uns canvien la seva parcel·la del món des de baix, els altres aspiren a canviar governs per canviar el món. Però a tots els mou un objectiu comú, ser la força humana que busca un món millor. I no es mereixen que ningú se n'oblidi d'ells. 
Els trobem en entitats, en taules de campanya electoral, en actes polítics, en consells de participació dels Ajuntaments, en les taules electorals els dies de les eleccions. Sense cap compensació més enllà de sentir-se formar part d'un projecte, d'un equip o d'un grup. I fan les coses pels altres, per a la societat en general.
Aquests dies previs a la campanya electoral cal que ens en recordem, de tots ells. Perquè mantenen els partits lligats al territori, mantenen les relacions amb l'entorn i permeten que la política real es nodreixi d'informació, propostes i resultats propers. Ara faran un esforç addicional, un sprint en tota regla sortint al carrer donant propaganda i parlant amb molta gent, entre la qual de vegades es troben reaccions poc amigables quan no menyspreu. I no se'l mereixen. Des d'aquí vull demanar aquell somriure, aquell "gràcies" a tothom quan rebin un fulletó o se'ls adrecin per parlar-los d'un candidat.
Per sort, també aquests dies podem recollir els fruits del que han fet aquestes persones durant aquests anys. Les entitats els aprecien perquè els han tingut a les dures i a les madures. Quan des dels partits truquem persones per convidar-los a actes electorals veiem l'afecte que han aconseguit i l'agraïment de les associacions cap a ells. Pot ser que això no es tradueixi en vots, però la satisfacció que produeix veure com mantenim l'amistat de presidents, secretaris i altres persones del teixit social no té preu, i en gran part els ho devem als voluntaris, afiliats o no.
Espero que aquest article serveixi per fer-los arribar el meu agraïment personal a totes aquestes persones, de les quals jo també me'n sento part. Han estat moltes tardes d'actes, festes, reunions, taules al carrer, preocupacions i propostes. Espero que tothom entengui la seva importància i que en els propers dies de campanya electoral els facin sentir-se importants i especials. Ells i elles s'ho mereixen.

1 comentari:

Maurici ha dit...

Enric,

El que és trist és que alguns dels que viuen professionalment fan molt i molt mal a la política de base, aquesta que tu reivindiques en aquest escrit. Això però, no és excusa perquè hi hagi gent que us fiqui al mateix sac a tots.

Sense barrejar-hi ara colors polítics, un dels problemes que arrossega aquest país és la cultura de la queixa, però després no fer res de res per canviar-ho quan, en realitat, costa ben poc implicar-se en els problemes de la ciutat. Ja no parlo d’assistir a consells de barri, reunir-se amb veïns o tenir una xerrada amb algun polític del barri; és molt menys que això. Un exemple? El telèfon del civisme o l’app Bústia ciutadana donen l’oportunitat a qualsevol d’avisar de tota mena d’incidències i problemes del dia a dia de la ciutat per tal que es solucionin en el menor temps possible. Però no, queixar-se i no fer res és més fàcil.

Tan de bo m’equivoqui i tot plegat vagi canviant, però no sóc gaire optimista en aquest sentit.