NO SÓN TEMPS DE MATISOS

Blanc o negre, esquerra o dreta, sobiranisme o unionisme, públic o privat. Les posicions intermèdies han perdut el seu espai en l'actualitat. Vivim en moments de titulars, i només s'aconsegueixen amb plantejaments clars, sovint exagerats, sectaris o extremistes. Matisar les opinions afegeix dubte, s'entén com a justificació i no com a explicació. Vivim en l'era del twitter, dels missatges curts, on el que passi de dues línies és excessiu i no es llegeix. L'època de la imatge i la simplificació...

Ha desaparegut el vessant pedagògic de la política, els ciutadans ja no són persones a les que calgui explicar, informar i fer partíceps des del coneixement profund. Ara són simples consumidors de titulars, un rere l'altre, fàcils de llegir i d'assimilar. El que importa és arribar-hi, sobresortir del maremàgnum informatiu oferint espectacle: uns són casta, altres màfia, els polítics corruptes, els impostos són un robatori, els funcionaris ganduls, els sindicalistes només miren per ells, els espanyols antidemocràtics, els catalans suïssos del sud, el finançament espoli, els pactes baixades de pantalons, la col·laboració públic-privat és vendre-s'ho tot, els empresaris explotadors. El llenguatge extrem està dominant la comunicació política per aconseguir rellevància. Quina llàstima.

Les paraules afecten l'ànim de la gent. La moderació convida a la reflexió, i per desgràcia això no cotitza gaire en aquests temps en que estem confonent claredat amb exageració. Defenso que es pot ser molt clar, defensar postures nítides i mantenir la coherència sense haver de recórrer a l'excessiva simplificació i esquematització. Mantinc que la vida és plena de matisos i que precisament aquests l'enriqueixen especialment. No podem portar totes les discussions a l'"estàs amb mi o estàs contra mi", perquè les adhesions en cos i ànima són pròpies del sectarisme més radical, i les posicions contràries sense punts de trobada només porten a l'enfrontament. No pot ser que la negació d'una posició sempre hagi de significar estar en l'altre extrem. Hi ha termes intermitjos!

Espero que aquesta situació millori, però no hi tinc gaire esperança. En un món on estem permanentment connectats, rebent missatges i informació de la que el nostre cervell n'ha de triar la més rellevant, cada cop ens introduïm més en una bombolla hipercomunicada, però només amb aquells qui sintonitzen amb nosaltres. On seguim o només veiem aquells qui pensen de la mateixa manera.

En un món on l'espectador no és passiu sinó que decideix què vol sentir o veure en cada moment, on les empreses d'internet decideixen què ens mostren en funció dels nostres interessos, cada vegada ens tanquem més en els nostres cercles i les nostres posicions, amb menys contacte amb els que no en formen part, i som menys capaços d'argumentar i discutir amb els que pensen de manera diferent. Quan et dirigeixes als teus, sents la temptació de ser més radical. Anem a un món més fragmentat en cel·les tancades, on la comunicació és molt més contínua, però a dintre d'aquestes cel·les. Molta informació circulant però només som sensibles a la que ens interessa i que està d'acord amb la nostra manera de veure el món. 

Sembla mentida aquesta gran contradicció: més interconnexió per estar més tancats en els nostres cercles.